ENTREVISTA A RUBÉN SARABIA: IRON MEN... IRON ROCK

Rubén Sarabia és conegut per la seua estima cap a l'esport. Guanyador total en bàsquet, ara

canvia la pilota pel risc dels triatlons. És la primera persona d'Ibi que competeix a una prova a Suïsa

anomenada Iron Man (home de ferro). Imagineu-vos competir 14 hores seguides... en definitiva, una màquina.

 

 

Rolling Bessons: Rubén, enhorabona per ser un "home de ferro"....

 

Rubén Sarabia: gràcies, l'esport m'agrada....

 

Rolling Bessons: quin paral.lelisme li trobes a l'esport d'alt rendiment i la música?

 

Rubén: hi ha molts. Per exemple, la constància. No consisteix només a ser bo o no (no parle per mi)...

hi ha que aguantar... el sacrifici. Un grup de música es basa en la confiança en un conjunt i en un mateix...

en l'esport individual, també....

 

Rolling Bessons: et coneixem des de fa anys i sabem que la concentració és un dels teus punts forts. Però el límit

de l'autoexigència fins on arriba?

 

Rubén: fins on tu digues prou... i un poc més. De veres, a voltes no hi ha límits si no els busques. A Suïsa me se va passar

moltes voltes pel cap abandonar la carrera... quan portes... 11 hores de competició... però pense que possiblement siga l'única

volta que puc fer esta activitat esportiva. I en el rock també és qüestió d'oportunitats: per exemple, vosaltres. Esteu ahí...

no heu abandonat mai... i a soleu dir que hi ha que disfrutar del concert com si fóra l'últim. Hi ha que aprofitar les ocasions.

 

Rolling Bessons: quan entrenes, quina música escoltes?

 

Rubén: bon rock... que no agressiu.

 

Rolling Bessons: eres una espècie de Rocky Balboa?

 

Rubén: no... però quan entrene, pense en les motivacions... ahí estem. M'agrada la música que m'espenta...

i ahí esta la vostra formació. Tinc tots els vostres cd's, des del principi i n'espere més.

No hi ha que tirar mai la tovallola, hi ha que intentar estar ahí... fer un poc més que el dia anterior, però sense

tornar-se bojos.

 

Rolling Bessons: quanta raó tens en el que has dit...

 

Rubén: el més fàcil és abandonar, no dir les coses clarament,... però no totes les persones són iguals. Hi ha qui

es conforma en ser mediocre, sense complicar-se la vida,... i no es donen compte que formen part d'un col.lectiu.

En la música també és clau: en un grup, si una persona no col.labora, no hi ha res a fer... tots depenen del tretall de l'altre.

 

Rolling Bessons: "Dime quién soy yo", "Dime quién eres tú"...

 

Rubén: una persona com qualsevol altra que creu que la felicitat està en el camí i no en la meta...

 

Rolling Bessons: i ho dius tu, que has arribat a la meta on cap altre ho ha fet abans. Gràcies, "Iron Man", "Iron Rock".

 

Rubén: a vosaltres, "Rolling Bessons".

 

Rolling Bessons:

 

 

ÁNGEL SUÁREZ: LA FOTO DEL ROCK

 

Ángel Suárez es de Benidorm y entre sus hobbies está el de la fotografía. Enamorado del clasicismo del rock,

asegura que nada es lo que era pero que hay que potenciar el trabajo amateur, que la base es lo que cuenta.

 

Rolling Bessons: Ángel, gracias por esta entrevista...

 

Ángel: gracias a vosotros por contar conmigo...

 

Rolling Bessons: tus fotografías son conocidas por los seguidores que entran a esta página... pràcticamente

te consideramos un componente más del grupo.

 

Ángel: gracias a vosotros, repito, por darme la oportunidad.

 

Rolling Bessons: en qué te basas para hacer una buena 'cover', una buena portada?

 

Ángel: ante todo, he de decir que cada fotógrafo es un mundo. Yo veo una cosa pero interpreto otra, un mundo

muy parecido al de los operadores de cámara en televisión. Estamos inmersos en un momento muy crítico para la

música y esto se traduce, a mi manera de entender, también en las portadas. No se cuida tanto el diseño.

 

Rolling Bessons: acuérdate, hay portadas y bandas míticas que se asociaban siempre con portadas escandalosamente

buenas...

 

Ángel: dos ejemplos. "Deep Purple" tenía portadas buenísimas, ellos "salían" de bolas de fuego o se inmortalizaban en unas

caras como si fuesen presidentes americanos... Pero me quedo con las de los ingleses "Led Zeppelin". Tenían un "rollo" más artístico, motivaban más... las veías y pensabas: "qué bueno tiene que ser el material que llevan dentro porque la portada, sólo por eso, ya es motivo para comprarlo. Eran brutales".

 

Rolling Bessons: y también hay álbumes con mensajes "prohibidos" o así lo entendían dependiendo del país...

 

Ángel: efectivamente. "Rolling Stones" sacaron su "Sticky Fingers" en EEUU con una portada diferente a la de Europa... qué portada, de verdad. Eran unos pantalones vaqueros... pero es que el disco llevaba tela vaquera auténtica... de verdad, pieza de coleccionismo. Eran los años '70 pero en España... esos discos no llegaban y si lo hacían, con un sobrecoste brutal.

 

Rolling Bessons: "The Clash" y su "London Calling" es la que los oyentes han escogido como la mejor portada de siempre....

 

Ángel: sí... tremenda. Rompiendo el instrumento en directo... aunque también las de AC/DC eran tremendas. No hacían falta

grandes figuraciones... por ejemplo, en el trabajo "For Those about to rock" era... simple y efectivísima.

 

Rolling Bessons: como fotógrafo, también puedes opinar de los dibujos... siempre sacados de fotografías....

 

Ángel: sí... ahí tienes a los "Ilegales" con su "Ilegales". Una fotografía de blanco y negro pintada por Ouka Lele.

 

Rolling Bessons: por cierto, ?crees que los grupos hacen una sobreactuación para posar en las portadas?

 

Ángel: ahora mismo eso no tiene sentido... pero en los '80 era la moda, muy habitual. La música se asociaba con un movimiento,

todos los grupos estaban en la portada para que el público los relacionara y conociese directamente. ¿Eso es sobreactuación?

Claro que sí. ¿Ahora se puede hacer? No hay margen... porque no hay venta masiva de discos... ahora la gente quiere

un producto "vive joven, vive rápido y deja un bonito cadáver".

 

Rolling Bessons: gracias por todo, fotógrafo de los "Rolling Bessons".

 

Ángel: me gusta recordar viejos discos con vosotros. Un saludo.

ENTREVISTA DE BESSÓ A BESSÓ: MERAVELLES DE 6 CORDES

Àngel: afortunadament, de guitarristes, hi ha molt bons durant els últims anys... o millor dit,

des dels principis del rock...

 

Miquel: efectivament, hi ha molt consagrats... Ritchie Blackmore pense que és fonamental per entendre

la música. Els seus riffs són profunds, ara trobe a faltar un poc eixa força del "Space Trucking" o "Smoke on

the water"... amb Rainbow és excel.lent, però amb els Purple és genial...

 

Àngel: fixat que parles de Ritchie Blackmore...si ens posem a examinar a Randy Rhoads...

 

Miquel: Randy és i serà una llegenda, però la seua mort, una de les més tràgiques de la història del rock

ha fet que el recordem com un guitarrista complet. Amb distorsió, amb la guitarra sonant completament neta,

interpretant tot el que Ozzy li encarregava... Randy és un dels millors 5 guitarristes de sempre.

 

Àngel: i que fem de Tommy Iommi? uns riffs contundents, amb un so molt característic dels anys '70... és un dels pioners

i molt destacat. Sense ell una part del rock (la més forta, possiblement) no haguera avançat mai... millor dit, no haguera existit mai.

 

Miquel: Tommy Iommi és un exponent i exemple per als guitarristes que més és fixen en les cordes de dalt de la guitarra.

No era excessivament ràpid (no li feia falta), però era molt contundent, molt "racional" mentre tocava les 6 cordes.

 

Àngel: si vols, anem a Alemània... allí trobem Kiai Hansen...

 

Miquel: brutal, molt ràpid, rapidíssim... crec que és l'exponent de guitarrista molt complet i a més canta, cosa molt difícil.

Si no fora vocal, seria considerat top 10 dels guitarristes.

 

Àngel: Eddie Van Halen i la seua evolució... o la seua revolució.

 

Miquel: hi ha un abans i un després d'ell. Toca amb moltíssima classe... crec que la incorporació del teclat al rock

va ser un encert per la seua part... però la guitarra se li ha quedat "curta" ja....jejeje....

 

Àngel: a qui també se li ha quedat "curta" -de tamany- és  a Timo Tolkki...

 

Miquel: de veres, curta i xicoteta... ja saps, eixe "grandot" que s'accelera i el posa nerviós... tot i ser finlandés.

 

Àngel: senyores i senyors... per a conèixer el rock.... amb vostés..... JOOOOOOEEEEEE SATTTTTTRIANNNNIIIIII

 

Miquel: un espill on mirar-se.... sense comparar-se. El guitarrista més ràpid i rítmic que mai hem escoltat. No cal cantar per a fer un gran disc.... "The Extremist", "Flying in a blue dream".... juntament amb Brian May, les dos peces básiques de la guitarra de sempre. Hendrix estaria content d'ells.

 

Àngel: fins la pròxima.

 

Miquel: ahí estarem.

per a ser